Al 25 de desembre, consum consum consum!

Doncs si, un cop més el Nadal ha arribat, com cada any esperat per a molts i molest i inoportú per a altres. Potser aquest any ha sigut una mica diferent que els passats però està clar que per més modernitat que hi hagi continuarem cantant allò de fum fum fum... Si, si fum, pudor a socarrim, a plàstic cremat és el que se sent quan entres a qualsevol botiga. Que hi ha un incendi?. No, però les "vises" van que volen. Potser és allò de que com que no veus el que et gastes sembla que no ho gastis de veritat. Ja rebrem la carta del banc, aquella que pensem que és la felicitació de Nadal del familiar que sempre esperem, doncs no, això si el banc de torn et desitja unes bones festes i un molt prosper any nou (molt irònics per la seva part).
En fi, que està molt bé la generositat, la bondat, l'esperit nadalenc i demés mandangues i romanticismes ensucrats que aquestes celebracions intenten transmetre però el fet està que el que ens farà millor persones és la perseverància en les bones accions durant l'any.
Podràs veure pel carrer les típiques families ben ostentoses de la seva felicitat nadalenca, oferint almoina al desvalgut, demostrant que fan acte d'humilitat.... (hipòcrites!). Potser és millor viure aquests dies com realment s'han de celebrar, un temps de reflexió i d'autoconsciència que serveixi per veure en que ens equivoquem i que ajudi a fer-nos més feliços interiorment.
Però les coses van per un altre camí, he de reconèixer que entrar en un centre comercial per aquestes dates és tota una aventura psicològica del tot massoquista. De fet ja diuen que "qui no vulgui pols que no vagi a l'era" i en això hi ha molta raó, però és que tot plegat, la gent aglomerada en massa com si fossin formigues, i la crispació que tot plegat genera acaba per crear una especie d'ansia malaltissa. Alguns no poden frenar aquest instint compulsiu i com si s'hagués d'acabar el món es barallen per un tros de plàstic. Altres van triant d'aqui i d'allà com si fos el supermercat de la cantonada, i no són precisament patates el que comprèn, però el fet és no ser menys que el veí. Així que passar un Nadal sense "gastar" sembla avui dia impossible de concebre a menys que no tinguem ni cinc i ens veiem forçats a mirar-nos-ho tot des d'una altre òptica conformista. Encara que malgrat tot podem trobar el típic que sense tenir ni cinc és capaç d'endeutar-se per tal de seguir un Nadal amb normalitat sense renunciar a cap dels luxes amb que cada any es regala.
Malgrat tot, el que és realment admirable avuí en dia és poder sortir d'un centre comercial tenint els mateixos calers al banc que abans d'entrar, després de pasar-se una bona estona mirant, remenant i comparant. Potser la gent es queixaria menys després de festes si haguessin fet l'esforç de tenir una mica més de paciència i de perseverància en lloc de conformar-se amb la comoditat de trobar el que busquen en safata de plata. Està cada vegada més clar, qui tingui diners que no desperdiciï el luxe de practicar aquest esport tan sa, i ja sabeu, com diu la cançó: Al 25 de desembre, cosum, consum, consum!, o fum com es vulgui.

Bon Nadal i feliç any nou

"Be water my friend"

Avuí no he pogut reprimir-me de fer una petita incursió a la psicologia més tangible, aquella que tenim més aprop i a diari hi tractem sense adonar-nos-en. Moltes vegades, al llarg de la vida te n'adones de totes aquelles proves que has anat passant, de tots els errors que en un primer moment no vols reconeixer per una simple qüestió d'orgull personal. No volem admetre que som essers imperfectes, i malgrat tot ho demostrem freqüentment. De totes maneres, només el qui realment reconeix les seves deficiències i te la suficient voluntat d'admetre-ho en public en un acte d'humilitat admirable és qui realment està en condicions d'aprendre davant de les lliçons de la vida de forma sana i emprenedora. Existeixen així, dues maneres de posicionar-se davant d'un conflicte. La primera, de forma negativa i egoista, la qual bloqueja les capacitats autopsiquiques d'avaluació que tots tenim. La persona construeix una barrera hostil que amb el temps es torna més inpenetrable, per dir-ho d'alguna manera: "acaba tancant-se en un espai blindat, sense aire, angoixant i paranoic". És molt difícil fer entrar en raó algú tan rígid, ja que la diferència entre estar disposat a enfrentar-te tu sol sabent que estas en plenes capacitats i la d'autoenganyar-se és sovint poca pero al mateix moment abismal. Sempre he cregut en mi mateix, en el poder d'autocontrol, i en la psicologia que tots podem practicar per a nosaltres i per als altres. Si ja resulta difícil estar centrat psíquicament avuí dia degut a tots els transtorns personals: pors, ansietat, fobies, temors, etc. És fàcil deduir el gran nivell de concentració i exercici psicològic que certes persones son capaces d'assolir amb la meditació. Persones que han sabut entendre i adoptar una filosofia de vida basada en el positivisme, en l'acció-reacció, i sobretot en la força de voluntat i el màxim valor a l'altruisme. No es necesari d'aquesta manera cap escut, doncs a la mesura que t'endinsis en el problema la solució sorgirà per si sola. Curiosament, fa poc a la televisió va apareixer un anunci que em va fer incidir més sobre tot plegat. Una cèlebre afirmació del conegut actor Bruce Lee que resava: "Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!" ("Buida la teva ment. Llbera't de les formes. Com l'agua. Posa aigua en una ampolla i serà l'ampolla. Posa-la en una tetera i serà la tetera. L'agua pot fluir… o pot colpejar. Sigues aigua amic!") La forma més adeqüada d'enfrentar-se a una situació és precisament, no actuar, deixarse portar , convertir-se en aigua.


PD: Amb especial dedicació a aquella gent que mai aprendrà a rendir-se quan és necessari, a no donar-se per vençut, a veure les coses amb només un sol reflex. A les que els encega l'arrogancia i l'ambició. A totes aquelles persones que senten la necessitat d'un sol camí sense alternativa. Dir que qualsevol experiència sigui positiva o negativa serà bona. Perquè els essers humans som els únics que necessitem ensopegar amb la mateixa pedra una i altre vegada per tal d'aprendre en aquesta vida.

Lluitar contra l'apatia del dia a dia

Avuí em sento apàtic. Penso en el dia a dia i recordo la setmana passada com el reflex del present en un mirall. L'engranatge de la rutina arriba a ser mil·limètric, amorteït i desmotivador. A vegades arriba a ser asfixiant sense que te n'adonis. Esperes l'anècdota, aquell toc de color que dibuixi un somriure per un segon en l'estrès diari, pero no arriba i saps que acabaràs fent les mateixes coses al llarg del dia. Analitzes a l'acabar el dia el que has fet i recordes cada moment, cada instant fugaç. Potser serà això, la monotonia de comprovar que els dies es repeteixen fins al punt de prensentir el futur. Saber que en aquella hora estaràs en aquell mateix lloc, faràs les mateixes coses i fins i tot veuràs les mateixes persones pel carrer.
És curiós experimentar un cert sentiment familiar a totes aquestes situacions que acaben formant part de la teva vida, persones anònimes que cada dia veus passar, altres simplement les observes des de la distància i deixes volar la imaginació preguntant-te d'on venen, qui son, on van,.... A vegades fins i tot desitges passar per un lloc concret, veure algú que saps que estarà prenent un cafè al mateix bar per on gires cantonada, sentir l'olor del pa acabat de fer en passar davant d'un forn, sentir una música determinada,..,. Potser és la manera de distreure la ment i fer-la fugir d'aquesta apatia insípida. És per això que les petites coses poden arribar a ser complexes i interessants, i fer-nos despertar la curiositat la il·lusió i el toc de motivació que tots necessitem per ser cada dia una mica més feliços.

Te gusta mi "pechonalidad"?

Hoy hablaré de los dichosos fotologs o "flogs" para los amigos. Para quien no sepa (que sería muy estraño), son las conocidas webs, o mas bien plantilla-web que vienen a ser los àlbumes de fotos traducidos a este mundo de inet, que desde hace unos años no paran de causar furor entre los internautas instaurando toda una moda que parece no parar de crecer. Ya no basta tener una cuenta de correo, ni tener messenger, ni ser un "chatero" empedernido de los que se pasan el dia pegados a la pantalla cual paparras ciberneticas. En palabras claras: quien no tiene un flog es que esta desfasado, vive en marte, y ignora lo útil que puede llegar a ser. En el fondo se trata de puro márketing: "cómo te vendes" . Quien se venda mejor será el que triumfe más, como si fuera un gran mercadillo, de esos en los que puedes mirar y revolver, donde encuentras desde cinturones D&C hasta alpargatas a 1 euro, y es que el que chilla mas para vender sus mercancias y el que tiene mas chispa para emprender la subhasta, es el que logra hacerse ver y como añadido buscarse el mejor comprador. Como si de un zoco se tratara cada cual ensaya sus artimañas para lucirse de la mejor manera, pues hay mucha oferta. La competencia es feroz, todo vale, y la hipocresía y las falsas apariencias estan al orden del día. Los hay que son directos, con una sola foto en el escaparate les basta para querer decir: "hola chicas soy un tio molón, estoy cachas, y tengo dinero alguna se apunta?". Lo curioso es que en las fotos siempre aparezcan imagenes de bronceados, piel inmaculada, cuerpos fibrados... Si no fuera porque suelen poner algun que otro dato para llenar como supuestas aficiones, fragmentos de textos célebres, frases de un romanticismo carrinclón, se trataría de clasificados de esos de" .... hombre busca mujer para..." ya saben a que me refiero. Pero el tabú es demasiado fuerte y la hipocresía es débil. Grandes dosis de ego suelen surgir de los que consiguen algun piropo, pues eso es que el engranage no chirría y la empresa funciona. Es curioso observar lo exageradamente originales que llegan a ser muchas descripciones. Con un "si quieres saber mas conoceme" se sacuden de una vez el problema que representa mostra su auténtica personalidad, cosa que en muchos casos no suele dar buenos frutos pues lo que importa es algo que llame la atencion de forma directa, que haga despertar los instintos a lo cruce de piernas de Sharon Stone, en este sentido lo de ".. que tiran mas que dos carretas" tendría que cambiarse por algo como " que tiran mas que dos letras", triste pero cierto. Fotos contorsionistas desde angulos imposibles, flashes sospechosos, desenfoques de lo mas estudiados, retratos muy abultados o con mucha "pechonalidad" fotos en plan desfile con todo lo que se pille del armario, sonrisas forzadas, labios insinuantes, miradas pícaras, fotos aparentemente inocentes que sirven de excusa para mostrar de forma descarada el último conjunto de ropa interior que se compraron en íntima secret, o esos gayumbos abanderado tan sugerentes. "Yo ofrezco, tu que me das?", el planteamiento es sencillo, aunque exageradamente ególatra y narcisista. Siguiendo al pié de la letra esta premisa, es fácil entender que si tu "físico" no es del agrado de nadie o no estas al nivel exigido, ni intentes acercar a nadie que alardee de estar "cotizado" por tanto piropo, pues serás un granito de arena insignificante al lado de una montaña mayúscula. De esta manera suelen resignarse los granitos de arena entre ellos, pues es lo máximo a que les dejan aspirar. Quizás suene a cuento chino, y con un cierto hedor a nacional-socialismo por en medio, pero esta sociedad marca los estilos de vida de cada persona y los encasilla construyendo nuevos y perversos estamentos sociológicos. Quizás esté escrito así, en los genes, la competitividad como sistema de mejorar el individuo. Aunque dudo que estas teorias anticuadas sirvan para llevarnos a la modernidad sinó mas bien para volver a mirarnos el ombligo en las cavernas.

El Temps

Per la societat d'avuí en dia els diners pasen a ser l'objecte més preuat, sense tenir en compte altres factors menys intangibles pero presents des que es neix, el temps o el cronòmetre personal per alguns segueix eternament aturat. Per altres, conscients de la fugacitat del moment, viuen estressats en el malson del rellotge d'arena, el temps que s'acaba i no perdona, que s'escola mica en mica en una lenta agonia. Potser és que als qui preocupa el temps senten que els seus segons son més llargs, i viuen a contratemps, arrossegats per la força del dia dia. Potser tot plegat només és el fruit de les paranoies mentals, però estic segur que un segon més de temps val més que tot l'or del món. Qui no ha estat capaç de captar algun cop una mirada fugaç, un somriure de complicitat, un gest amable, un estel fugaç, un desig... Petites coses que pasen desapercebudes, prescindibles a la majoria de gent, i que van morint mica en mica en l'oblit de la ignorància.

Ha nacido un blog....

Pues si, efectivamente, empezaba a ser raro dentro de mi apatía crónica hacia estos múltiples espacios. Y quien dice múltiples dice ya incontables de tan numerosos, pues en esta moda hasta los animales de compañía tienen su espacio y si no tienes uno hasta puedes sentirte desplazado. Quizás la gente de hoy en dia decidió dejar arrinconados sus diarios personales, sus libretas, sus problemas personales, sus secretos mas inconfesables. Se ha perdido la intimidad, esa misma que con tanto recelo cada uno cultivaba furtivamente, llenando páginas en blanco de sucesos, deseos, aspiraciones, inseguridades. Se ha perdido la nostálgica sensación de la pluma recorriendo el papel, la seguridad con que quedaban impresas las palabras y la tinta que manchaba.. La sociedad ha decidido revelarse contra sus miedos, quizás buscando alguien con los mismos problemas, con los mismos sueños dentro de este mundo virtual. Ha muerto el romanticismo, el secreto personal ha pasado a ser lo anónimo, a pesar de todo no muere encerrado dentro de una hoja de papel de libreta, pues lo que núnca se lee núnca sirve de nada y lo que se oculta siempre acaba muriendo en el olvido.