UN TEMA PER ALEGRAR EL DIA

Sencillament avuí i després de molt de temps em retrobo amb el blog amb un tema que m'encanta. Hi ha gent que diu que l'estil s'assembla als Queen i la veritat que si que te algo que ho recorda. A part d'això és d'aquells temes que et posen de bon humor estiguis com estiguis, i més amb aquests dies que últimament fa mal temps... =D
Una abraçada a tots i totes!

Simplemente hoy y después de mucho tiempo, me reencuentro con el blog con un tema que me encanta. Hay gente que dice que su estilo es parecido al de los Queen y la verdad es que tiene algo que los hace recordar. A parte de esto es de esos temas que te ponen de buen humor estés como estés, y más aún con estos dias que últimamente hace mal tiempo... =D
Un abrazo a todos y a todas!

Mika Grace Kelly Lyrics

Do I attract you?
Do I repulse you with my queasy smile?
Am I too dirty?
Am I too flirty?
Do I like what you like?

I could be wholesome
I could be loathsome
I guess Im a little bit shy
Why dont you like me?
Why dont you like me without making me try?

I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

How can I help it
How can I help it
How can I help what you think?
Hello my baby
Hello my baby
Putting my life on the brink
Why dont yo like me
Why dont you like me
Why dont you like yourself?
Should I bend over?
Should I look older just to be put on the shelf?

I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

Say what you want to satisfy yourself
But you only want what everybody else says you should want

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

Una història de superació personal

Avuí parlaré d'una peli que vaig mencionar ahir i de les que m'ha deixat més petjada pel missatge que vol transmetre: Es tracta de Gattaca.
Aquesta peli de ciència - ficció rodada l'any 1997 pel director de cinema Andrew Niccol i en la que els seus personatges més destacats estan interpretats pels famosíssims actors : Ethan Hawke, Uma Thurman i Jude law, ens mostra un futur (no molt llunya) on la major part dels nens són concebuts in vitro i amb tècniques de selecció genètica. Aquesta és la sinòpsi si més no resumida de la peli: "Vincent (Ethan Hawke) és un dels últims nens concebuts de forma natural, però neix amb una deficiència cardíaca per la qual no li otorguen més de trenta anys de vida. És un “no valid”, algú condemnat a ocupar els pitjors llocs de la societat. Contrariament, el seu germà Anton rep lo millor de la genètica dels seus pares, la qual cosa li garantirà l'accés a infinitat d'oportunitats. Des de nen, Vincent somia amb anar a l'espai però, per la seva condició de no vàlid, és conscient de que mai podrà ser elegit faci el que faci. Durant anys fa tota classe de treballs fins que un dia contacta amb un home que li proporciona la clau per a passar a la èlit: adoptar la identitat de Jerome, un esportista vàlid que es va quedar paralític per culpa d'un accident. Així Vincent podrà accedir a la Corporació de Gattaca, una industria aeroespacial on és seleccionat per a una missió a Tità. Per a fer front a les constantes proves genètiques a les que és sotmès, haurà de fer servir de forma intel·ligent les mostres de sang i teixit que Jerome li prepara. Tot anirà bé fins que el director de la missió és assassinat i les conseqüents investigacions li aniran creant dificultats per a poder proseguir amb el seu pla."
He de reconeixer que la historia de superació personal és prou estremidora, i m'acaba emocionant sempre que la veig. Tots tenim oportunitats sempre que creguem en la nostra força de voluntat i de superació. Voler és poder.

La versió apocalíptica d'en Mel

Quines pelis us han agradat més, que des de sempre us han agradat o que últimament heu vist i les volgueu comentar?
Algú ha vist la última del Mel Gibson? que us ha semblat?. A mi em va agradar, tot i sabent l'estil al qual en Mel Gibson ens te acostumats jeje xD, personalment crec que la decissió de voler ser estricte pel que fa a castings i en buscar actors que sabessin parlar en maya, que tinguessin faccions indígenes i fer la peli subtitulada fa que la peli guanyi en autenticitat. Personalment hagués filat més prim el guió buscant més intencionalitat, perquè deixa el tema una mica diluit i no haver centrat el desenvolupament de la peli només en l'acció a part les escenes de sang i fetge jeje.Bé fins aquí la meva petita crítica

Aquí us deixo el trailer!!!=D

Quin dia més lleig...

Per si fos poc, la son acumulada fa que el cos em traicioni i vegi un llit confortable on només hi ha un trist seient de vagó. Aprofito cada minut com si d'una hora llarga es tractés i accepto amb ressignació la fi del trajecte i de la becaina. Endormiscat i amb cert aire patós, avanço arrossegant els peus amb desgana, pensant en com podria haver estat el dia si en comptes de semblar una ànima en pena estigués ben enroscat en el caliu de mantes i cobrellit sense cap preocupació.

Disimulo amb cert aire distret el meu mal humor matinal i accelero el pas esquivant temeràriament peatons i automòbils.
Busco la T10 a la butxaca (no sense esforç, fent equilibris amb carpeta, motxila, moneder...) i miro amb frustració i impotència l'últim viatge de la tarjeta a punt de ser esgotada.
Solto uns quants renecs amables cap al servei de transport i a la seva mare sense esperar cap resposta a canvi però això m'alleuja una mica, mentre observo com altres no es preocupen i tiren pel dret esquivant tot tipus de barrera sense remordiments.
Les raimades de gent són sorprenents, si no lluites a contracorrent acabes arraconat, rebent empentes d'impacients maleducats.
L'estratàgia comença: la gent es posciona per tal de fer l'assalt al vagó adeqüat. És convenient situar-se just després de les portes del vagó, sent suficientment hàbil com per ser dels primers en poder tenir el luxe d'anar assegut. Si el cos ho demana i per pocs minuts que siguin mai és dolent donar un cop de cap (he de reconeixer que en això soc tot un expert, i sobretot en les posicions més impossibles, que normalment solen ser les més incòmodes per la resta de persones normals).
Com si fos un cronòmetre, el meu despertador intern i amb ajuda de la megafonia tan amable i sensible donc un salt i poc abans de l'últim "bip bip" ja soc fora del vagó. Mentre camino em frego els ulls, em trec les lleganyes i badallo. A vegades em dedico a comptar els badalls pero de seguida em descompto i ho deixo estar perquè ja m'he distret amb alguna altre cosa millor. Miro l'hora i em reconforta saber que estic on he d'estar en el moment que toca. Accelero el pas i em poso el xip al cap: He començat un altre dia, acabem-lo bé.

Al 25 de desembre, consum consum consum!

Doncs si, un cop més el Nadal ha arribat, com cada any esperat per a molts i molest i inoportú per a altres. Potser aquest any ha sigut una mica diferent que els passats però està clar que per més modernitat que hi hagi continuarem cantant allò de fum fum fum... Si, si fum, pudor a socarrim, a plàstic cremat és el que se sent quan entres a qualsevol botiga. Que hi ha un incendi?. No, però les "vises" van que volen. Potser és allò de que com que no veus el que et gastes sembla que no ho gastis de veritat. Ja rebrem la carta del banc, aquella que pensem que és la felicitació de Nadal del familiar que sempre esperem, doncs no, això si el banc de torn et desitja unes bones festes i un molt prosper any nou (molt irònics per la seva part).
En fi, que està molt bé la generositat, la bondat, l'esperit nadalenc i demés mandangues i romanticismes ensucrats que aquestes celebracions intenten transmetre però el fet està que el que ens farà millor persones és la perseverància en les bones accions durant l'any.
Podràs veure pel carrer les típiques families ben ostentoses de la seva felicitat nadalenca, oferint almoina al desvalgut, demostrant que fan acte d'humilitat.... (hipòcrites!). Potser és millor viure aquests dies com realment s'han de celebrar, un temps de reflexió i d'autoconsciència que serveixi per veure en que ens equivoquem i que ajudi a fer-nos més feliços interiorment.
Però les coses van per un altre camí, he de reconèixer que entrar en un centre comercial per aquestes dates és tota una aventura psicològica del tot massoquista. De fet ja diuen que "qui no vulgui pols que no vagi a l'era" i en això hi ha molta raó, però és que tot plegat, la gent aglomerada en massa com si fossin formigues, i la crispació que tot plegat genera acaba per crear una especie d'ansia malaltissa. Alguns no poden frenar aquest instint compulsiu i com si s'hagués d'acabar el món es barallen per un tros de plàstic. Altres van triant d'aqui i d'allà com si fos el supermercat de la cantonada, i no són precisament patates el que comprèn, però el fet és no ser menys que el veí. Així que passar un Nadal sense "gastar" sembla avui dia impossible de concebre a menys que no tinguem ni cinc i ens veiem forçats a mirar-nos-ho tot des d'una altre òptica conformista. Encara que malgrat tot podem trobar el típic que sense tenir ni cinc és capaç d'endeutar-se per tal de seguir un Nadal amb normalitat sense renunciar a cap dels luxes amb que cada any es regala.
Malgrat tot, el que és realment admirable avuí en dia és poder sortir d'un centre comercial tenint els mateixos calers al banc que abans d'entrar, després de pasar-se una bona estona mirant, remenant i comparant. Potser la gent es queixaria menys després de festes si haguessin fet l'esforç de tenir una mica més de paciència i de perseverància en lloc de conformar-se amb la comoditat de trobar el que busquen en safata de plata. Està cada vegada més clar, qui tingui diners que no desperdiciï el luxe de practicar aquest esport tan sa, i ja sabeu, com diu la cançó: Al 25 de desembre, cosum, consum, consum!, o fum com es vulgui.

Bon Nadal i feliç any nou

"Be water my friend"

Avuí no he pogut reprimir-me de fer una petita incursió a la psicologia més tangible, aquella que tenim més aprop i a diari hi tractem sense adonar-nos-en. Moltes vegades, al llarg de la vida te n'adones de totes aquelles proves que has anat passant, de tots els errors que en un primer moment no vols reconeixer per una simple qüestió d'orgull personal. No volem admetre que som essers imperfectes, i malgrat tot ho demostrem freqüentment. De totes maneres, només el qui realment reconeix les seves deficiències i te la suficient voluntat d'admetre-ho en public en un acte d'humilitat admirable és qui realment està en condicions d'aprendre davant de les lliçons de la vida de forma sana i emprenedora. Existeixen així, dues maneres de posicionar-se davant d'un conflicte. La primera, de forma negativa i egoista, la qual bloqueja les capacitats autopsiquiques d'avaluació que tots tenim. La persona construeix una barrera hostil que amb el temps es torna més inpenetrable, per dir-ho d'alguna manera: "acaba tancant-se en un espai blindat, sense aire, angoixant i paranoic". És molt difícil fer entrar en raó algú tan rígid, ja que la diferència entre estar disposat a enfrentar-te tu sol sabent que estas en plenes capacitats i la d'autoenganyar-se és sovint poca pero al mateix moment abismal. Sempre he cregut en mi mateix, en el poder d'autocontrol, i en la psicologia que tots podem practicar per a nosaltres i per als altres. Si ja resulta difícil estar centrat psíquicament avuí dia degut a tots els transtorns personals: pors, ansietat, fobies, temors, etc. És fàcil deduir el gran nivell de concentració i exercici psicològic que certes persones son capaces d'assolir amb la meditació. Persones que han sabut entendre i adoptar una filosofia de vida basada en el positivisme, en l'acció-reacció, i sobretot en la força de voluntat i el màxim valor a l'altruisme. No es necesari d'aquesta manera cap escut, doncs a la mesura que t'endinsis en el problema la solució sorgirà per si sola. Curiosament, fa poc a la televisió va apareixer un anunci que em va fer incidir més sobre tot plegat. Una cèlebre afirmació del conegut actor Bruce Lee que resava: "Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!" ("Buida la teva ment. Llbera't de les formes. Com l'agua. Posa aigua en una ampolla i serà l'ampolla. Posa-la en una tetera i serà la tetera. L'agua pot fluir… o pot colpejar. Sigues aigua amic!") La forma més adeqüada d'enfrentar-se a una situació és precisament, no actuar, deixarse portar , convertir-se en aigua.


PD: Amb especial dedicació a aquella gent que mai aprendrà a rendir-se quan és necessari, a no donar-se per vençut, a veure les coses amb només un sol reflex. A les que els encega l'arrogancia i l'ambició. A totes aquelles persones que senten la necessitat d'un sol camí sense alternativa. Dir que qualsevol experiència sigui positiva o negativa serà bona. Perquè els essers humans som els únics que necessitem ensopegar amb la mateixa pedra una i altre vegada per tal d'aprendre en aquesta vida.

Lluitar contra l'apatia del dia a dia

Avuí em sento apàtic. Penso en el dia a dia i recordo la setmana passada com el reflex del present en un mirall. L'engranatge de la rutina arriba a ser mil·limètric, amorteït i desmotivador. A vegades arriba a ser asfixiant sense que te n'adonis. Esperes l'anècdota, aquell toc de color que dibuixi un somriure per un segon en l'estrès diari, pero no arriba i saps que acabaràs fent les mateixes coses al llarg del dia. Analitzes a l'acabar el dia el que has fet i recordes cada moment, cada instant fugaç. Potser serà això, la monotonia de comprovar que els dies es repeteixen fins al punt de prensentir el futur. Saber que en aquella hora estaràs en aquell mateix lloc, faràs les mateixes coses i fins i tot veuràs les mateixes persones pel carrer.
És curiós experimentar un cert sentiment familiar a totes aquestes situacions que acaben formant part de la teva vida, persones anònimes que cada dia veus passar, altres simplement les observes des de la distància i deixes volar la imaginació preguntant-te d'on venen, qui son, on van,.... A vegades fins i tot desitges passar per un lloc concret, veure algú que saps que estarà prenent un cafè al mateix bar per on gires cantonada, sentir l'olor del pa acabat de fer en passar davant d'un forn, sentir una música determinada,..,. Potser és la manera de distreure la ment i fer-la fugir d'aquesta apatia insípida. És per això que les petites coses poden arribar a ser complexes i interessants, i fer-nos despertar la curiositat la il·lusió i el toc de motivació que tots necessitem per ser cada dia una mica més feliços.