Per si fos poc, la son acumulada fa que el cos em traicioni i vegi un llit confortable on només hi ha un trist seient de vagó. Aprofito cada minut com si d'una hora llarga es tractés i accepto amb ressignació la fi del trajecte i de la becaina. Endormiscat i amb cert aire patós, avanço arrossegant els peus amb desgana, pensant en com podria haver estat el dia si en comptes de semblar una ànima en pena estigués ben enroscat en el caliu de mantes i cobrellit sense cap preocupació.Disimulo amb cert aire distret el meu mal humor matinal i accelero el pas esquivant temeràriament peatons i automòbils.
Busco la T10 a la butxaca (no sense esforç, fent equilibris amb carpeta, motxila, moneder...) i miro amb frustració i impotència l'últim viatge de la tarjeta a punt de ser esgotada.
Solto uns quants renecs amables cap al servei de transport i a la seva mare sense esperar cap resposta a canvi però això m'alleuja una mica, mentre observo com altres no es preocupen i tiren pel dret esquivant tot tipus de barrera sense remordiments.
Les raimades de gent són sorprenents, si no lluites a contracorrent acabes arraconat, rebent empentes d'impacients maleducats.
L'estratàgia comença: la gent es posciona per tal de fer l'assalt al vagó adeqüat. És convenient situar-se just després de les portes del vagó, sent suficientment hàbil com per ser dels primers en poder tenir el luxe d'anar assegut. Si el cos ho demana i per pocs minuts que siguin mai és dolent donar un cop de cap (he de reconeixer que en això soc tot un expert, i sobretot en les posicions més impossibles, que normalment solen ser les més incòmodes per la resta de persones normals).
Com si fos un cronòmetre, el meu despertador intern i amb ajuda de la megafonia tan amable i sensible donc un salt i poc abans de l'últim "bip bip" ja soc fora del vagó. Mentre camino em frego els ulls, em trec les lleganyes i badallo. A vegades em dedico a comptar els badalls pero de seguida em descompto i ho deixo estar perquè ja m'he distret amb alguna altre cosa millor. Miro l'hora i em reconforta saber que estic on he d'estar en el moment que toca. Accelero el pas i em poso el xip al cap: He començat un altre dia, acabem-lo bé.
Busco la T10 a la butxaca (no sense esforç, fent equilibris amb carpeta, motxila, moneder...) i miro amb frustració i impotència l'últim viatge de la tarjeta a punt de ser esgotada.
Solto uns quants renecs amables cap al servei de transport i a la seva mare sense esperar cap resposta a canvi però això m'alleuja una mica, mentre observo com altres no es preocupen i tiren pel dret esquivant tot tipus de barrera sense remordiments.
Les raimades de gent són sorprenents, si no lluites a contracorrent acabes arraconat, rebent empentes d'impacients maleducats.
L'estratàgia comença: la gent es posciona per tal de fer l'assalt al vagó adeqüat. És convenient situar-se just després de les portes del vagó, sent suficientment hàbil com per ser dels primers en poder tenir el luxe d'anar assegut. Si el cos ho demana i per pocs minuts que siguin mai és dolent donar un cop de cap (he de reconeixer que en això soc tot un expert, i sobretot en les posicions més impossibles, que normalment solen ser les més incòmodes per la resta de persones normals).
Com si fos un cronòmetre, el meu despertador intern i amb ajuda de la megafonia tan amable i sensible donc un salt i poc abans de l'últim "bip bip" ja soc fora del vagó. Mentre camino em frego els ulls, em trec les lleganyes i badallo. A vegades em dedico a comptar els badalls pero de seguida em descompto i ho deixo estar perquè ja m'he distret amb alguna altre cosa millor. Miro l'hora i em reconforta saber que estic on he d'estar en el moment que toca. Accelero el pas i em poso el xip al cap: He començat un altre dia, acabem-lo bé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario